Sonet dedicat a la Primavera
i en record de Mequinensa

Gea la deessa mare terra
ja sent dins les seves profunditats,
el naixement de la primavera,
de nou, sava nova, vida, esclats.

El mil nou-cents setanta-u, però
no va ser així per Mequinensa,
no hi va haver més Primavera,
la destrucció total va ser raó.

Ni nous fruits ni res, ombres i records.
Finalment hi van arribar nous nords,
oblidar, fer cara a nous acords

Mequinensans, la vida, per viure,
nous i antics, xics i grans, tots, amb l’Ebre,
vides i històries per reviure.

Josepa Vendrell
28.03008