LACONFERÈNCIA 
A l'Escola Migjorn s'hi feia una conferència. El ponent, un jove i brillant científic del món de la investigació industrial, que encara que feia poc més d'un any que havia fet públics els seus treballs, ja era conegut arreu.
Els alumnes, de COU i de 3r. de BUP, estaven molt atents, gairebé hipnotitzats ja que el tema, de gran actualitat, era exposat amb paraula fàcil i amena pel Dr. Drakonsky. Es comentava en els cercles universitaris i científics que era descendent del famós comte Dràcula, però ningú no ho havia pogut provar. De fet, l'esmentat doctor, només deia que venia d'una antiga nissaga del centre d'Europa, i no hi afegia cap més dada.
Feia com uns vint minuts que el científic parlava, l'Oriol Carulla, excel.lent alumne de COU, va experimentar de cop i volta un desassossec, una sensació extranya que el va neguitejar. No sabia què era, però ja no se sentia a gust.
Des de les darreres files de l'amfiteatre on estava seguint la xerrada, va pensar que volia dirigir la mirada cap un punt que no fos l'elegant figura del Dr. Drakonsky, però va tenir la impressió que no podria fer-ho, que els seus ulls i la seva atenció estaven captius de les paraules i els gestos del conferenciant. Li va costar un gran esforç separar la vista d'aquella imatge central, era com si estigués magnetitzat.
Alliberat, va passejar la mirada pel grup d'assistents i no li va agradar gens l'expressió que va veure reflectida en alguns rostres, a més es va adonar que hi havia dins l'àmplia sala una tènue boirina de color lilós que es movia lentament en grans cercles concèntrics.
Una viva sensació de perill va alertar el sentits del noi, cosa que li féu recuperar totalment el seu domini.
Es posà a analitzar el que deia el científic i com ho deia, i s'adonà que cada cinc o set minuts, repetia la paraula wolem, tot i que no tenia res a veure amb el text. Era una falca que passava desapercebuda, però que en les ments dels oients produïa l'efecte d'un
esclat de llum, d'una descàrrega elèctrica. I, cada vegada que la deia, la boira
de la sala s'espesseïa una mica més, i les cares d'alguns nois i/o noies reflectien angoixa, patiment, absència ... era difícil de definir.
Llavors l'Oriol Carulla va recordar que feia un parell d'anys havia llegit en una revista científica, que hi havia un renét del comte Dràcula que feia conferències per tot el món. Reunia grups nombrosos d'homes i dones, nois i noies i els parlava de temes diversos, però es donava el cas -i això era el que remarcava el comentarista- que al final d'aquestes reunions un nombre mai no igual d'individus, a vegades molts, a vegades pocs, deixaven les seves ocupacions habituals, i desapareixien. Al cap d'uns mesos, la mateixa revista va donar la notícia que s'havia detectat un brot de vampirisme a l'Europa central, cap les muntanyes dels Balcans. Que s'havia pogut detenir una persona i que havia resultat ser una antiga assistent a les conferències del -Sr. Dràcula (¿).
De sobte, va veure clarament que el Dr. Drakonsky era el renét del comte Dràcula que estava utilitzant la paraula wolem, per a hipnotitzar el públic. Segur que entre els assistents hi havia algú sensible a la magia de la personalitat del funest comte, emesa a través d'aquella paraula clau, que seduït, passaria a engruixir el nombre se seguidors que ja s'havia reunit prop de Transilvània. El noi pensaba furiosament, ja que s'adonava del perill que patien tots, i, que ràpidament havia de fer alguna cosa per aturar-lo i contrarestar-ho ja que el termini de la conferència era prop.
Sense adonar-se anava repetint la paraula wolem, wolem i sense adonar-se, també, la va invertir: melow, melow..., inconscientment la va dir en veu alta, i malgrat estar lluny del científic, aquest el va sentir, es va aturar uns segons, el va mirar i els seus ulls van lluir amb un reflex de foc, com si el volgués fulminar. Ja està! aquesta havia de ser la solució que trencaria el malèfic encanteri, i quan el conferenciant va repetir per enèsima vegada wolem, ell, alhora, va dir amb una veu ben forta que va tapar la de l'altre: MELOW! MELOW! MELOW!.
A la sala hi va haver una explosió, un tro. Les paraules de l'Oriol Carulla van fer que
la boira es trenqués en milions de gotetes que es van evaporar a l'instant, els
assistents van fer moviments com si es despertessin d'un malson i es van mirar uns
i altres sense entendre massa què passava.
El conferenciant va acabar la ponència de cop, i va iniciar una ràpida retirada, però l'Oriol, cap del grup de protocol de l'Escola, el va anar a trobar i li va demanar que firmés en el llibre d'or. També el director, el cap d'estudis i els membres del claustre de professors ho van fer, el Dr. Drakonsky sense poder dissimular gaire l'enrabiada que duia sobre, hi va accedir. Va escriure la següent dedicatòria que ningú més que l'Oriol va entendre: Wolem. La força i la magia de la paraula mai no desapareixeran. Dr. Drakosky, i la data.
I, al.legant que tenia molta pressa, amb gest enravenat i paraula eixuta, que contrastava amb l'actitud del personatge brillant del principi de la conferència, es va acomiadar de tothom. Només, mentre anaven a través del jardí cap la porta principal, es va acostar a l'Oriol i amb veu sinistre, li va dir a cau d'orella: -Això no ho oblidaré, ja ens tornarem a trobar-.
Barcelona 12 d'agost de 1997
A l'Escola Migjorn s'hi feia una conferència. El ponent, un jove i brillant científic del món de la investigació industrial, que encara que feia poc més d'un any que havia fet públics els seus treballs, ja era conegut arreu.
Els alumnes, de COU i de 3r. de BUP, estaven molt atents, gairebé hipnotitzats ja que el tema, de gran actualitat, era exposat amb paraula fàcil i amena pel Dr. Drakonsky. Es comentava en els cercles universitaris i científics que era descendent del famós comte Dràcula, però ningú no ho havia pogut provar. De fet, l'esmentat doctor, només deia que venia d'una antiga nissaga del centre d'Europa, i no hi afegia cap més dada.
Feia com uns vint minuts que el científic parlava, l'Oriol Carulla, excel.lent alumne de COU, va experimentar de cop i volta un desassossec, una sensació extranya que el va neguitejar. No sabia què era, però ja no se sentia a gust.
Des de les darreres files de l'amfiteatre on estava seguint la xerrada, va pensar que volia dirigir la mirada cap un punt que no fos l'elegant figura del Dr. Drakonsky, però va tenir la impressió que no podria fer-ho, que els seus ulls i la seva atenció estaven captius de les paraules i els gestos del conferenciant. Li va costar un gran esforç separar la vista d'aquella imatge central, era com si estigués magnetitzat.
Alliberat, va passejar la mirada pel grup d'assistents i no li va agradar gens l'expressió que va veure reflectida en alguns rostres, a més es va adonar que hi havia dins l'àmplia sala una tènue boirina de color lilós que es movia lentament en grans cercles concèntrics.
Una viva sensació de perill va alertar el sentits del noi, cosa que li féu recuperar totalment el seu domini.
Es posà a analitzar el que deia el científic i com ho deia, i s'adonà que cada cinc o set minuts, repetia la paraula wolem, tot i que no tenia res a veure amb el text. Era una falca que passava desapercebuda, però que en les ments dels oients produïa l'efecte d'un
esclat de llum, d'una descàrrega elèctrica. I, cada vegada que la deia, la boira
de la sala s'espesseïa una mica més, i les cares d'alguns nois i/o noies reflectien angoixa, patiment, absència ... era difícil de definir.
Llavors l'Oriol Carulla va recordar que feia un parell d'anys havia llegit en una revista científica, que hi havia un renét del comte Dràcula que feia conferències per tot el món. Reunia grups nombrosos d'homes i dones, nois i noies i els parlava de temes diversos, però es donava el cas -i això era el que remarcava el comentarista- que al final d'aquestes reunions un nombre mai no igual d'individus, a vegades molts, a vegades pocs, deixaven les seves ocupacions habituals, i desapareixien. Al cap d'uns mesos, la mateixa revista va donar la notícia que s'havia detectat un brot de vampirisme a l'Europa central, cap les muntanyes dels Balcans. Que s'havia pogut detenir una persona i que havia resultat ser una antiga assistent a les conferències del -Sr. Dràcula (¿).
De sobte, va veure clarament que el Dr. Drakonsky era el renét del comte Dràcula que estava utilitzant la paraula wolem, per a hipnotitzar el públic. Segur que entre els assistents hi havia algú sensible a la magia de la personalitat del funest comte, emesa a través d'aquella paraula clau, que seduït, passaria a engruixir el nombre se seguidors que ja s'havia reunit prop de Transilvània. El noi pensaba furiosament, ja que s'adonava del perill que patien tots, i, que ràpidament havia de fer alguna cosa per aturar-lo i contrarestar-ho ja que el termini de la conferència era prop.
Sense adonar-se anava repetint la paraula wolem, wolem i sense adonar-se, també, la va invertir: melow, melow..., inconscientment la va dir en veu alta, i malgrat estar lluny del científic, aquest el va sentir, es va aturar uns segons, el va mirar i els seus ulls van lluir amb un reflex de foc, com si el volgués fulminar. Ja està! aquesta havia de ser la solució que trencaria el malèfic encanteri, i quan el conferenciant va repetir per enèsima vegada wolem, ell, alhora, va dir amb una veu ben forta que va tapar la de l'altre: MELOW! MELOW! MELOW!.
A la sala hi va haver una explosió, un tro. Les paraules de l'Oriol Carulla van fer que
la boira es trenqués en milions de gotetes que es van evaporar a l'instant, els
assistents van fer moviments com si es despertessin d'un malson i es van mirar uns
i altres sense entendre massa què passava.
El conferenciant va acabar la ponència de cop, i va iniciar una ràpida retirada, però l'Oriol, cap del grup de protocol de l'Escola, el va anar a trobar i li va demanar que firmés en el llibre d'or. També el director, el cap d'estudis i els membres del claustre de professors ho van fer, el Dr. Drakonsky sense poder dissimular gaire l'enrabiada que duia sobre, hi va accedir. Va escriure la següent dedicatòria que ningú més que l'Oriol va entendre: Wolem. La força i la magia de la paraula mai no desapareixeran. Dr. Drakosky, i la data.
I, al.legant que tenia molta pressa, amb gest enravenat i paraula eixuta, que contrastava amb l'actitud del personatge brillant del principi de la conferència, es va acomiadar de tothom. Només, mentre anaven a través del jardí cap la porta principal, es va acostar a l'Oriol i amb veu sinistre, li va dir a cau d'orella: -Això no ho oblidaré, ja ens tornarem a trobar-.
Barcelona 12 d'agost de 1997
2 comentaris:
He passat una bona estona llegint aquest conte de vampirs. Trobo que està molt ben escrit i que interessa des de la primera línia fins a l'última. Et felicito.
Mercè de Lasa
Bones!
Com és que el noi del conte es diu Oriol Carulla?
Publica un comentari a l'entrada