EBRE ENSONYAT

Els llaüts solquen,
llisquen l’ensonyat Ebre
d’alba propera,
no van de dret, l’esgaien
en un solc d’aigua amiga.

EL DRET DELS RIUS



El Nelson amb un raonament claríssim, amb una visió que va molt més enllà d’una idea quotidiana, engloba segles d’història fins els assentaments primitius. I reclama els rius, el dret dels rius, de viure-hi, de sentir-los, de respectar la seva vida, són de tots, de tothom, però per sobre de tot, són d’ells mateixos, els rius no són de ningú, són el món, són la natura, són la vida. Ningú no els podia comprar perquè no es podien vendre.

AGONIA - CLAM

Camí de sirga. Quarta part. "La garbinada negra"

Càpitol IVIA - CLAM
negra"Capítol I

És potser, el capítol més dur, més descarnat. Els sentiments es mostren amb una nuesa que fa esborronar.

Tretze anys d’incertesa, de viure la destrucció, ara sí, ara no... L’angoixa de no saber on aniríen a petar. De veure i viure en un ambient que moria a poc a poc. De perdre el riu com a ofici, de perdre les mines com a feina.

La guerra civil va obrir el llarg camí de la destrucció, moral més que física. Els que van morir van ser els primers veïns que van viatjar amb Hades, el déu dels morts, cap l’ínfer, el seu regne subterrani.
I així, es va iniciar una llarga, llarguíssima agonia, amb estones d’alleujament i fins i tot d’oblits momentanis, de viure corroïts per la pesta.

El vell Nelson no comprèn com el riu no es rebel·la i no fa una acció de destrucció total de les obres dels pantans i recupera la seva vida. És debades que esperi la reacció de la natura, els homens i la Dictadura en el seu afany de dominar-ho tot i castigar el poble republicà van poder més i van vèncer.

Era un dolor que ni en mil crits es podria plasmar, ni en mil rèquiems de música clamorosa es podria descriure; les nits d’insomni, l’angoixa de viure cada dia, el neguit de despertar i només veure llaüts esberlats que es podrien lentament i de cuidar-los amorosament malgrat tot.

Ells també es podrien lentament de cos i d’ànima. Van haver de buidar les cases i veure com les ensorraven amb records, alenades, suors, morts i pell i vides dins. No van embogir perquè no van voler, sembla que no hi ha humà que pugui resistir aquesta agonia, però ho van fer. Ells van viatjar, en vida, amb Hades, i encara que van oferir donzelles com si fóssin Ifigènies, als déus (Ebre, vencedors) per aconseguir una mica de clemència, no, no va ser així i el destí fatal decidit per la Dictadura es va complir. I, ja masells, van deixar de patir.

La planeta inexorable de la Carlota de Torres i Camps

La Carlota de Torres i Camps és el personatge més esmentat per l’autor. No hi ha capítol que de tort o de dret, no hi surti. Ha estat l’ase dels cops del Moncada. Li calia un nom a qui carregar sempre tots els defectes, havia de ser el compendi dels set pecats capitals, de les set plagues d’Egipte, del resultat de l’obertura de la caixa de Pandora.

A la novel·la hi ha altres personatges perversos, però no hi han estat sempe presents, la Carlota sí. Ara i adés se l’esmenta i sempre és per blasmar-la, en cap moment se li dedica una paraula dolça, o clement.

La seva mort i enterrament, és la conseqüència lògica de la vida que va menar. No podia tenir altre desenllaç, va ser tirana, orgullosa, dura, inclement, escanyapobres.... És una fi treballada a consciència. S’ho havia buscat amb obstinació.

La fidel Carmela és la seva única companyia i protecció. La nit, però, que havia d'estar més desperta que mai, els mals fats la deixen dormir i així en el moment crític de la revifalla d’abans de morir la Carlota s’asabenta de l’enrunament de la casa, de la venda de totes les finques i de l’expoli absolut dels hereus. És la fi.

Jesús Moncada, amb la Carlota, desdiu la seva bondat íntegra, mostrada en cada capítol. Se suposa que hi havia d’haver un contrapès, que fes que cada personatge quedés ben delimitat. I li va correspondre a ella.

El carcam consistorial
Els components amb vot i veu de l’Ajuntament actual amb l’alcalde al davant, que així no van haver de pagar els guarniments de la recuperada església.

Camí de Sirga. Tercera part. Cendra de calendari

Carcam → Carca: Reaccionari. Persona d’idees retrógrades. Partidari d’institucions pretèrites. Que va contra el progrés. Dicc. De la Llengua Catalana-IEC.
Carca: Reccionari carlí. Dicc. Etimològic Complementari de la Llengua Catalana (Joan Coromines) Vegis també: Carcunda
Carca: Persona retrógrada. Dicc. de la Lengua Castellana (DIGEC)
Carcan (francès). Argolla pública on es posaven per vergonya, els delinqüents (Dicc. de la llengua Francesa)

CAMÍ DE SIRGA, de Jesús Moncada
Comentari del concert

Un gran concert, per l’ambició i la complexitat del tema; per la instrumentació, que és esplèndida, quasi perfecta. Un concert que omple l’esperit, que el purifica, que el fa vibrar, tantost alegre, amorós, divertit; tantost tempestuós, violent, trist.

Tots els instruments de la gran orquestra s’hi llueixen a fons: les cordes hi comuniquen el dramatisme, el sentiment, la grandesa que l’obra requereix, els instruments de vent sobre tot les flautes travesseres i els oboès, la delicadesa, la finor de l’expressió dels sentiments íntims. El piano amb la seva presència individual es fa imprescindible, tant si expressa la joia, la platxèria dels dies de l’Edèn, com els moments íntims de l’amor delicat i intens de la Malena i l’Aleix, andantino amoroso. Un amor semblant al del Nelson i la Júlia, on l’arpa hi posa els arpegis de l’instrument dels àngels o dels déus, andante maestoso.

La percussió amb tots els seus recursos, ens fa viure el dramatisme furioso dels actes que gesta el riu pare, l’Ebre. Les crescudes, els canvis de vent, la guerra que hi circula com a camí directe, originen moviments carregats de força, on tota l’orquestra hi participa amb intensitat quasi demolidora, es diria en tempos: furioso o amb tutta forza.

Hi ha moments que el réquiem es fa necessari, hi ha massa dolor, massa separacions, al front, als camps de treball, als de concentració. I massa misèria en els que queden al poble. Quan s’enderroca el pont no hi ha prous timbales i metall, per expresar el dolor del vilatans en veure’s empesos a fugir, però, cap on?

Hi ha moviments que tenen la pau i la tranquíl·litat d’un andante: quan es refereix a la vida quotidiana, a l’anar fent, a les tertúlies als cafès, els jocs dels infants, al xocolata del Saló de les Verges Màrtirs, les elucubracions històriques de l’Honorat del Rom. La personalitat, la humanitat del cor immens del Nelson, hi té un solo de violí que emociona.

La Carlota de Torres queda diluïda entre els horrors de la guerra, les barrenades, la fugida en tromba dels caballs i el munt de desgràcies que ha de suportar el poble, drammatico.

I com a nexe d’unió la frase sempre repetida: la bondad de cor, el bon fer de Jesús Moncada.

Barcelona, 7 d’abril de 2008
Josefina Vendrell Olivella

Tanka del viatge a Mequinensa,
fet en esperit

Anit, la bossa.
Matinada a trenc d’alba,
tothom exacte.
La carretera a l’hora,
i ja som a la ruta!.

Passem comarques.
Entusiasta rebuda,
gent bona, bona
a desdir. Alcaldessa,
Regidora i el poble.

Tornem amb joia
a l’ànima, quin somni!
Sí, un miratge,
hi va anar l’intel·lecte,
el cos, restà en terra.