El mirall de la Carlota de Torres

… Al vestidor, les velles ombres eixien de l’espill davant el qual la Carlota…
Ningú no podia lluitar amb les imatges que inexorablement sorgien del mirall, en ell, la Carlota, hi retrobava el pare enyorat, que en el 1940 va entrar sense avisar, per anunciar espectant, que els alemanys havien pres París.

El mirall era la memòria de la seva vida. Com un recull fotogràfic; hi veia els que havia estimat (pocs), els que l’havien humiliada com el Francesc Romaguera, hi veia el seu propi cos, prim, ara molsut, de pell blanca. A voltes no s’hi volia mirar, l’odiava, perquè no li tenia compassió, li feia veure la realitat per crua que fos.

Era molt diferent del mirall dels Sàssola, que en ser derruïda la casa es va esmicolar i a l’enfonsar-se dins l’Ebre, el pare riu, els petits espills van reflectir en un moment, tota la història de la família, i es van abismar en l’àigua amb les imatges, com una suprema immolació de la història de la vila, i van passar a formar part del seu fons èpic, amb el gos Gatell, l’Ibars, els llaüts i tots els que hi havien anat a parar durant els segles.

El mirall de la Carlota era diferent, i ara reflectia una dona vella i sola, que a més havia de fer uns grans esforços per inquibir-se dins uns dols que li eren petits perquè no havien crescut al ritme del seu cos, era, també, una molèstia més dels funerals anuals, que no es podien deixar de fer.