Camí de sirga – Punt i final

Carlota de Torres i Camps

Despunta l’alba,
il·lumina parpelles
embotornades,
millor que fossin orbes,
l’entorn mort, buit, no veure.

Taca molt negre,
llavor sinistre, Parca,
la descarnada.
Fruitarà, dins la boira,
no es pot fugir, domina.

Nelson

Sense esperança,
sense llaüt, ni vida.
La memòria
al pantà enterrada,
adéu, adéu vell Nelson.

SENSACIONS

Són moltes sensacions, no es poden resumir en un curt paràgraf.
Entre daltres podríem pensar que és un cant, un clam, un crit dels milers i milers d’exiliats, de desplaçats, de desarrelats per mor de la infinitat de guerres, terratrèmols, inundacions, especulacions, injustícies que els homes, les poblacions han hagut de patir, quasi sempre són els més pobres, els desprotegits, els més vulnerables; la humanitat, la societat és així, cruel, iniqua, inexplicable...

LES PARPELLES DE LA CARLOTA

“Les cortines dels ulls li coïen com si s’hi se les hagués fregat amb bitxo. Les va descòrrer amb dificultat, pesaven. S’endevinava una ratlla per on guaitava. Recordava el fendit d’una guardiola panxuda”
“Les llums –roses i vermelles- de l’alba propera van il·luminar l’estança i remoure la corrupta quietud aferrada a mobles i parets, li tenyiren les pupíl·les”

TROBADA, 22 de maig de 2008

Va ser una experiència enriquidora la trobada amb la gent de Mequinensa. Demostració fefaent que si es vol, homes i dones -els pobles- es poden entendre.
Al marge de polítics i administracions, que tenen el gran vici de voler-ho tutelar i organitzar tot a la seva manera, vam ser capaços/ces de conjugar un dia sencer, extraordinari.
Amb només petits interessos comuns, bàsicament l’intercanvi cultural, poden quallar realitats impensades i impensables.

Enhorabona a tothom, va ser un èxit.

Oh! HAMLET
“La fila grotesca del Hamlet panxut amb uniforme i tricorni, sostenint amb la mà dreta el crani empolsegat, va ser el tema favorit dels darrers dies de la tertúlia del Cafè del Moll. ...
La veu de la Susanna va destarotar l’escena de la tragèdia shakesperiana, trasplantada de les bromes nòrdiques del cementiri d’Elsinor de la bella Dinamarca, a la vora de l’Ebre. El guardia civil deixà anar la calavera, que caigué amb un soroll tètric dins la capsa, damunt la resta de l’esquelet, i se’n va anar en oris l’ardit per desemmascarar el criminal que havia intentat fer desaparèixer els darrers rastres d’una malifeta comesa segurament feia molts anys”.

Shakespeare, en la seva l’obra Hamlet va aprofundir en el dubte, un dels trets característics de l’ànima humana.

“Ser o no ser, aquesta és la qüestió:
si pensa amb més noblesa qui suporta
dards i fonades d’ultratjant fortuna,
o aquell que s’arma contra un mar de penes
i amb les armes s’hi oposa per finir-les.
Morir, dormir: res més. I dir que acaben
amb un son les tristors i els mil encontres
dels quals la carn és natural hereva,
és una fi que desitjar caldria
devotament. Morir, dormir. Dormir!...”

El talòs guardia civil no hauria pogut pensar mai que, uns anys enllà, tindria l’honor de ser esmentat, en un minúscul fragment d’un llibre escepcional, juntament amb el príncep de les lletres angleses, William Shakespeare.

Millor, però, que no ho sabés. Aquell diguem-li home (homínid) era la imatge de la summa ignorància i de totes les mancances. Només amb el seu alè tacaria la memòria de l’autor de la història del desgraciat príncep de Dinamarca.

Camí de sirga. Lliçó 24

Quarta part: La garbinada negra
Capítol V

... la Carlota s’hi quedà immòbil com una cariàtide.

La Carlota de Torres, com aquestes figures hermosíssimes de dona, que des de l'antiguitat ornaven les façanes i ajudaven a suportar els edificis, s'hi veia: suport, ànima, vida, batec de Mequinensa. Imprescindible perquè la vila seguís existint.

S’hi va quedar amb la mirada buida, perduda enllà dels finestrals, no veia res del paisatge proper, res de la realitat d’aquell matí.

Ja feia temps que vivia en un món, el seu món: amb el pare viu, les mines rendint a plenitud, els llaüts plens de lignit solcant l’Ebre amunt i avall... Acatada, obeïda i respectada pel poble senser, autoritats de tots els braços incloses.

Hi ha qui amb els dits d’una mà, fa com si toqués el tambor. Altres fan saltar una cama rítmicament. Ella només premia amb força el braç endomascat de la butaca. Intentava dissimular la frisança que la consumia, només ara i adés preguntava l’hora a la pacient Carmela.

Malena i Aleix, amor

Malena fràgil

de salut desmallable.

Tardor, octubre,

natura moridora,

te'n vas anar amb ella.

I vas ser aigua,

de color verd maragda

freda de brisca

Màscares d'amor, dolces,

oh! l'amat... i esmens íntims.

Fora mirades

grises d'enveja i odi,

escarnidores,

l'Aleix i la Malena

amor, colors, tendresa.