Camí de sirga

2008-05-29T08:01:00.000-07:00

Camí de sirga – Punt i final

Carlota de Torres i Camps

Despunta l’alba,
il·lumina parpelles
embotornades,
millor que fossin orbes,
l’entorn mort, buit, no veure.

Taca molt negre,
llavor sinistre, Parca,
la descarnada.
Fruitarà, dins la boira,
no es pot fugir, domina.

Nelson

Sense esperança,
sense llaüt, ni vida.
La memòria
al pantà enterrada,
adéu, adéu vell Nelson.

2008-05-29T07:16:00.000-07:00

SENSACIONS

Són moltes sensacions, no es poden resumir en un curt paràgraf.
Entre daltres podríem pensar que és un cant, un clam, un crit dels milers i milers d’exiliats, de desplaçats, de desarrelats per mor de la infinitat de guerres, terratrèmols, inundacions, especulacions, injustícies que els homes, les poblacions han hagut de patir, quasi sempre són els més pobres, els desprotegits, els més vulnerables; la humanitat, la societat és així, cruel, iniqua, inexplicable...

2008-05-29T07:04:00.000-07:00

LES PARPELLES DE LA CARLOTA

“Les cortines dels ulls li coïen com si s’hi se les hagués fregat amb bitxo. Les va descòrrer amb dificultat, pesaven. S’endevinava una ratlla per on guaitava. Recordava el fendit d’una guardiola panxuda”
“Les llums –roses i vermelles- de l’alba propera van il·luminar l’estança i remoure la corrupta quietud aferrada a mobles i parets, li tenyiren les pupíl·les”

2008-05-26T09:18:00.000-07:00

TROBADA, 22 de maig de 2008

Va ser una experiència enriquidora la trobada amb la gent de Mequinensa. Demostració fefaent que si es vol, homes i dones -els pobles- es poden entendre.
Al marge de polítics i administracions, que tenen el gran vici de voler-ho tutelar i organitzar tot a la seva manera, vam ser capaços/ces de conjugar un dia sencer, extraordinari.
Amb només petits interessos comuns, bàsicament l’intercanvi cultural, poden quallar realitats impensades i impensables.

Enhorabona a tothom, va ser un èxit.

2008-05-19T10:11:00.000-07:00

Oh! HAMLET
“La fila grotesca del Hamlet panxut amb uniforme i tricorni, sostenint amb la mà dreta el crani empolsegat, va ser el tema favorit dels darrers dies de la tertúlia del Cafè del Moll. ...
La veu de la Susanna va destarotar l’escena de la tragèdia shakesperiana, trasplantada de les bromes nòrdiques del cementiri d’Elsinor de la bella Dinamarca, a la vora de l’Ebre. El guardia civil deixà anar la calavera, que caigué amb un soroll tètric dins la capsa, damunt la resta de l’esquelet, i se’n va anar en oris l’ardit per desemmascarar el criminal que havia intentat fer desaparèixer els darrers rastres d’una malifeta comesa segurament feia molts anys”.

Shakespeare, en la seva l’obra Hamlet va aprofundir en el dubte, un dels trets característics de l’ànima humana.

“Ser o no ser, aquesta és la qüestió:
si pensa amb més noblesa qui suporta
dards i fonades d’ultratjant fortuna,
o aquell que s’arma contra un mar de penes
i amb les armes s’hi oposa per finir-les.
Morir, dormir: res més. I dir que acaben
amb un son les tristors i els mil encontres
dels quals la carn és natural hereva,
és una fi que desitjar caldria
devotament. Morir, dormir. Dormir!...”

El talòs guardia civil no hauria pogut pensar mai que, uns anys enllà, tindria l’honor de ser esmentat, en un minúscul fragment d’un llibre escepcional, juntament amb el príncep de les lletres angleses, William Shakespeare.

Millor, però, que no ho sabés. Aquell diguem-li home (homínid) era la imatge de la summa ignorància i de totes les mancances. Només amb el seu alè tacaria la memòria de l’autor de la història del desgraciat príncep de Dinamarca.

2008-05-17T11:21:00.000-07:00

Camí de sirga. Lliçó 24

Quarta part: La garbinada negra
Capítol V

... la Carlota s’hi quedà immòbil com una cariàtide.

La Carlota de Torres, com aquestes figures hermosíssimes de dona, que des de l'antiguitat ornaven les façanes i ajudaven a suportar els edificis, s'hi veia: suport, ànima, vida, batec de Mequinensa. Imprescindible perquè la vila seguís existint.

S’hi va quedar amb la mirada buida, perduda enllà dels finestrals, no veia res del paisatge proper, res de la realitat d’aquell matí.

Ja feia temps que vivia en un món, el seu món: amb el pare viu, les mines rendint a plenitud, els llaüts plens de lignit solcant l’Ebre amunt i avall... Acatada, obeïda i respectada pel poble senser, autoritats de tots els braços incloses.

Hi ha qui amb els dits d’una mà, fa com si toqués el tambor. Altres fan saltar una cama rítmicament. Ella només premia amb força el braç endomascat de la butaca. Intentava dissimular la frisança que la consumia, només ara i adés preguntava l’hora a la pacient Carmela.

2008-05-14T14:47:00.000-07:00

Malena i Aleix, amor

Malena fràgil

de salut desmallable.

Tardor, octubre,

natura moridora,

te'n vas anar amb ella.

I vas ser aigua,

de color verd maragda

freda de brisca

Màscares d'amor, dolces,

oh! l'amat... i esmens íntims.

Fora mirades

grises d'enveja i odi,

escarnidores,

l'Aleix i la Malena

amor, colors, tendresa.

2008-05-08T09:37:00.000-07:00

EBRE ENSONYAT

Els llaüts solquen,
llisquen l’ensonyat Ebre
d’alba propera,
no van de dret, l’esgaien
en un solc d’aigua amiga.

2008-05-08T09:03:00.000-07:00

EL DRET DELS RIUS

El Nelson amb un raonament claríssim, amb una visió que va molt més enllà d’una idea quotidiana, engloba segles d’història fins els assentaments primitius. I reclama els rius, el dret dels rius, de viure-hi, de sentir-los, de respectar la seva vida, són de tots, de tothom, però per sobre de tot, són d’ells mateixos, els rius no són de ningú, són el món, són la natura, són la vida. Ningú no els podia comprar perquè no es podien vendre.

2008-04-30T13:33:00.000-07:00

AGONIA - CLAM

Camí de sirga. Quarta part. "La garbinada negra"

Càpitol IVIA - CLAM
negra"Capítol I

És potser, el capítol més dur, més descarnat. Els sentiments es mostren amb una nuesa que fa esborronar.

Tretze anys d’incertesa, de viure la destrucció, ara sí, ara no... L’angoixa de no saber on aniríen a petar. De veure i viure en un ambient que moria a poc a poc. De perdre el riu com a ofici, de perdre les mines com a feina.

La guerra civil va obrir el llarg camí de la destrucció, moral més que física. Els que van morir van ser els primers veïns que van viatjar amb Hades, el déu dels morts, cap l’ínfer, el seu regne subterrani.
I així, es va iniciar una llarga, llarguíssima agonia, amb estones d’alleujament i fins i tot d’oblits momentanis, de viure corroïts per la pesta.

El vell Nelson no comprèn com el riu no es rebel·la i no fa una acció de destrucció total de les obres dels pantans i recupera la seva vida. És debades que esperi la reacció de la natura, els homens i la Dictadura en el seu afany de dominar-ho tot i castigar el poble republicà van poder més i van vèncer.

Era un dolor que ni en mil crits es podria plasmar, ni en mil rèquiems de música clamorosa es podria descriure; les nits d’insomni, l’angoixa de viure cada dia, el neguit de despertar i només veure llaüts esberlats que es podrien lentament i de cuidar-los amorosament malgrat tot.

Ells també es podrien lentament de cos i d’ànima. Van haver de buidar les cases i veure com les ensorraven amb records, alenades, suors, morts i pell i vides dins. No van embogir perquè no van voler, sembla que no hi ha humà que pugui resistir aquesta agonia, però ho van fer. Ells van viatjar, en vida, amb Hades, i encara que van oferir donzelles com si fóssin Ifigènies, als déus (Ebre, vencedors) per aconseguir una mica de clemència, no, no va ser així i el destí fatal decidit per la Dictadura es va complir. I, ja masells, van deixar de patir.

2008-04-22T02:14:00.000-07:00

La planeta inexorable de la Carlota de Torres i Camps

La Carlota de Torres i Camps és el personatge més esmentat per l’autor. No hi ha capítol que de tort o de dret, no hi surti. Ha estat l’ase dels cops del Moncada. Li calia un nom a qui carregar sempre tots els defectes, havia de ser el compendi dels set pecats capitals, de les set plagues d’Egipte, del resultat de l’obertura de la caixa de Pandora.

A la novel·la hi ha altres personatges perversos, però no hi han estat sempe presents, la Carlota sí. Ara i adés se l’esmenta i sempre és per blasmar-la, en cap moment se li dedica una paraula dolça, o clement.

La seva mort i enterrament, és la conseqüència lògica de la vida que va menar. No podia tenir altre desenllaç, va ser tirana, orgullosa, dura, inclement, escanyapobres.... És una fi treballada a consciència. S’ho havia buscat amb obstinació.

La fidel Carmela és la seva única companyia i protecció. La nit, però, que havia d'estar més desperta que mai, els mals fats la deixen dormir i així en el moment crític de la revifalla d’abans de morir la Carlota s’asabenta de l’enrunament de la casa, de la venda de totes les finques i de l’expoli absolut dels hereus. És la fi.

Jesús Moncada, amb la Carlota, desdiu la seva bondat íntegra, mostrada en cada capítol. Se suposa que hi havia d’haver un contrapès, que fes que cada personatge quedés ben delimitat. I li va correspondre a ella.

2008-04-17T04:29:00.000-07:00

El carcam consistorial
Els components amb vot i veu de l’Ajuntament actual amb l’alcalde al davant, que així no van haver de pagar els guarniments de la recuperada església.

Camí de Sirga. Tercera part. Cendra de calendari

Carcam → Carca: Reaccionari. Persona d’idees retrógrades. Partidari d’institucions pretèrites. Que va contra el progrés. Dicc. De la Llengua Catalana-IEC.
Carca: Reccionari carlí. Dicc. Etimològic Complementari de la Llengua Catalana (Joan Coromines) Vegis també: Carcunda
Carca: Persona retrógrada. Dicc. de la Lengua Castellana (DIGEC)
Carcan (francès). Argolla pública on es posaven per vergonya, els delinqüents (Dicc. de la llengua Francesa)

2008-04-09T11:48:00.000-07:00

CAMÍ DE SIRGA, de Jesús Moncada
Comentari del concert

Un gran concert, per l’ambició i la complexitat del tema; per la instrumentació, que és esplèndida, quasi perfecta. Un concert que omple l’esperit, que el purifica, que el fa vibrar, tantost alegre, amorós, divertit; tantost tempestuós, violent, trist.

Tots els instruments de la gran orquestra s’hi llueixen a fons: les cordes hi comuniquen el dramatisme, el sentiment, la grandesa que l’obra requereix, els instruments de vent sobre tot les flautes travesseres i els oboès, la delicadesa, la finor de l’expressió dels sentiments íntims. El piano amb la seva presència individual es fa imprescindible, tant si expressa la joia, la platxèria dels dies de l’Edèn, com els moments íntims de l’amor delicat i intens de la Malena i l’Aleix, andantino amoroso. Un amor semblant al del Nelson i la Júlia, on l’arpa hi posa els arpegis de l’instrument dels àngels o dels déus, andante maestoso.

La percussió amb tots els seus recursos, ens fa viure el dramatisme furioso dels actes que gesta el riu pare, l’Ebre. Les crescudes, els canvis de vent, la guerra que hi circula com a camí directe, originen moviments carregats de força, on tota l’orquestra hi participa amb intensitat quasi demolidora, es diria en tempos: furioso o amb tutta forza.

Hi ha moments que el réquiem es fa necessari, hi ha massa dolor, massa separacions, al front, als camps de treball, als de concentració. I massa misèria en els que queden al poble. Quan s’enderroca el pont no hi ha prous timbales i metall, per expresar el dolor del vilatans en veure’s empesos a fugir, però, cap on?

Hi ha moviments que tenen la pau i la tranquíl·litat d’un andante: quan es refereix a la vida quotidiana, a l’anar fent, a les tertúlies als cafès, els jocs dels infants, al xocolata del Saló de les Verges Màrtirs, les elucubracions històriques de l’Honorat del Rom. La personalitat, la humanitat del cor immens del Nelson, hi té un solo de violí que emociona.

La Carlota de Torres queda diluïda entre els horrors de la guerra, les barrenades, la fugida en tromba dels caballs i el munt de desgràcies que ha de suportar el poble, drammatico.

I com a nexe d’unió la frase sempre repetida: la bondad de cor, el bon fer de Jesús Moncada.

Barcelona, 7 d’abril de 2008
Josefina Vendrell Olivella

2008-04-09T10:53:00.000-07:00

Tanka del viatge a Mequinensa,
fet en esperit

Anit, la bossa.
Matinada a trenc d’alba,
tothom exacte.
La carretera a l’hora,
i ja som a la ruta!.

Passem comarques.
Entusiasta rebuda,
gent bona, bona
a desdir. Alcaldessa,
Regidora i el poble.

Tornem amb joia
a l’ànima, quin somni!
Sí, un miratge,
hi va anar l’intel·lecte,
el cos, restà en terra.

2008-04-03T00:17:00.000-07:00

L’enterrament del senyor Jaume de Torres

Tal com cinema
mut, fet en blanc i negre,
sincopats gestos,
amb erràtiques masses,
no mudes, quina pena!

L’orgull dels Torres,
de sempre la Carlota,
va patir massa.
Tohom va ser culpable,
gos, pànic, crits i dones.

Sempre, el ròssec,
sempre, l’aniversari,
obligat, filla
devota, agraïda,
de la plebs, burla, befa.

2008-04-02T10:55:00.000-07:00

L'ESQUERDA EN LES RELACIONS...

… “Transformà en un abisme l’esqueda en les relacions amb el clergat, oberta durant el sepeli del senyor Jaume.”

Aquesta separació ni tan sols és podia comparar amb el distanciament abissal de les aigües del mar Roig, que feien una muralla altíssima durant el pas a peu sec dels israelites guiats per Moisès, quan fugien d’Egipte.

L’esquerda no tenia cap simil en el món, per immensa, era única. I així, a més, ho havia decidit la Carlota de Torres i Camps, a ella ningú, NINGÚ, no li esmenava la plana.

2008-03-29T03:39:00.000-07:00

Sonet dedicat a la Primavera
i en record de Mequinensa

Gea la deessa mare terra
ja sent dins les seves profunditats,
el naixement de la primavera,
de nou, sava nova, vida, esclats.

El mil nou-cents setanta-u, però
no va ser així per Mequinensa,
no hi va haver més Primavera,
la destrucció total va ser raó.

Ni nous fruits ni res, ombres i records.
Finalment hi van arribar nous nords,
oblidar, fer cara a nous acords

Mequinensans, la vida, per viure,
nous i antics, xics i grans, tots, amb l’Ebre,
vides i històries per reviure.

Josepa Vendrell
28.03008

2008-03-20T12:35:00.000-07:00

Lliçó 17. Tercera part: Cendra de calendari. Capítol IV

FRAGMENT DE TEXT

Un besllum de lluna filtrat de sobte pels núvols, li va permetre distingir el que va creure que eren cavalls, que esbrotaven l’herba de la riba.

Però va sentir una fregadissa, la flama d’un llumí trencà la fosca. A la primeria, la claror rogenca va enlluernar-lo i espesseí més la negror de la figura. La flameta es va enlairar fins a la punta d’un cigarret, el llumí es mantingué al nivell del rostre més estona de la necessària i el llaüter va veure el ramader pirata, cap del ramat i
va adonar-se, mentre se li feia un nus a les entranyes, que des del joc de llum i ombra d’aquella fesomia el miraven els ulls del Fermí dels Cims a qui creien mort des de la guerra.

2008-03-20T12:10:00.000-07:00

Un record, com el del Nelson

Aquest Nadal passat vaig assistir a una representació d'escola d'un fragment dels "Pastorets", l'Anunciata. Em va recordar la meva infància, jo fent d'Arcàngel Sant Gabriel. Doncs bé, després del moment seriós i emocionat d'anunciar a Maria que seria mare, em retirava solemnement caminant de recules i... vaig ensopegar amb un tamboret que era rera, en el meu camí. L'estrèpit i el meu trontoll van treure tota solemnitat al moment. Ja em van voler avisar des de dins, però no hi van ser a temps.

2008-03-20T11:48:00.000-07:00

Només sentien...

L'aigua amiga, en una abraçada afectuosa, amb carícies quasi eròtiques, fregava suaument els flancs del llaüt, semblaven gestos de complicitat, de coratge, per animar-los a seguir la ruta sense por, tot acabaria bé! El matxu sirgant a la riba, la fregadissa de la saula contra la barca...

2008-03-20T11:06:00.000-07:00

El negre Ebre

l'engolí amb la bruma.

La llum somorta,

d'esgai de celístia

van aidar la conxorxa.

La fosca amaga,

el taüt envolcalla,

mira la taca,

l'aigua mansa escodrinya,

res, quieta com la tomba.

LA CÀRREGA DE MAL AVERANY

El el llaüt de nit, el Nelson ha de portar el taüt del senyor Jaume de Torres

2008-03-20T06:25:00.000-07:00

El senyor Jaume de Torres va prendre la casa a la vídua del Nicanor Sansa

El senyor Jaume de Torres havia prestat diners a la vídua del Nicanor Sansa. Sola al món per la mort de l'home a França després de la Guerra Cicil, i amb tres criatures. Més tard li va prendre la casa en base al deute i els interessos acumulats a força d'anys.

Era un mètode habitual i antic d'enriquir-se de les famílies poderosos. Així els Torres i els Camps, els Selleres, els d'Albera, els Vallcorna, ho practicaven des dels avantpassats, i no en tenien cap remordiment.

I també la gent de no tant de rang com l'apotecari, el Graells i d'altres, si hi havia ocasió també ho feien.

2008-03-19T10:49:00.000-07:00

ELS MAQUIS

Moviment de guerrilles antifranquistes que tingué vida en diferents llocs de l'Estat espanyol: Catalunya, País Basc i Galícia, especialment.

Venien de França on s'havien iniciat durant la Segona guerra mundial. Eren la resistència.

A Catalunya, comptaven amb el suport i la simpatia dels habitants arreu, encara que com que el govern del dictador Franco els titllaven de taïdors i de terroristes, hi havia ànimes càndides que creien que ho eren de veritat, sobre tot de terrorristes.

2008-03-17T13:15:00.000-07:00

Nit de Walpurgis

2008-03-17T13:02:00.000-07:00

MENDELSSOHN, NIT DE WALPURGIS

El dissabte 15 de març de 2008, a les 7 de la tarda, al centenari Palau de la Música Catalana es va poder escoltar aquesta obra escepcional. Amb l’Orquestra Simfònica del Vallès, el Cor Madrigal, i tres solistes (magnífics)
Parla d’una tradició germànica d’abans del cristianisme, de santa Valpurga monja benedictina enterrada a Eichstätt. La seva festa se celebra l’1 de maig. Per la coincidència, però, de la commemoració amb les celebracions paganes i els rituals satànics de la primavera, el seu nom fou associat amb l’anomenada nit de Walpurgis.
Al nord d’Europa hom creia que durant la nit del 30 d’abril, data significativa en el calendari pagès, les bruixes es passejaven pels camps com a símbol del seu poder. Els camperols per tal de defensar les cases, els camps i les establies, feien creus amb branques, les col·locaven a les portes, encenies fogueres i feien repicar les campanes. Actualment aquestes tradicions, es conserven especialment a Suècia.
Aquesta llegenda fou recollida per Goethe en un escena del Faust.
Mendelssohn va fer una cantata d’exultant transcripció musical, rica i profunda a la vegada.
El text i el cor exemplifiquen les pors que volien transmetre les fetilleres i així no permetre l’esclat de la primavera. I també descriuen, la lluita no cruent d’homes i dones per defensar la terra que era la seva vida i fer que es produís la tan necessària fertilització una vegada més. S’ha de poder oir.
Aquesta reflexió ve a tomb perquè els habitants de Mequinensa no van poder defensar-se de la maledicció de la guerra civil, primer, i la demolició del seu poble, després. Cap conjur ni cap creu de branca, ni cap foguera ni cap toc de campana no va poder impedir el malefici.

(amb el suport de programa de mà i de L'Enciclopèdia.cat)

2008-03-16T10:22:00.000-07:00

"Amor Omnia Vincit"

"L'amor tot ho venç" Públius Virgilius Maro, conegut com a Virgili.

Poeta romà (Andes cap a 70 aC - Brindes, actual Brindisi, 19 aC) El seu pare era pagès i propietari de seves terres.

Frase que va usar també, Sant Agustí, tot recordant Virgili.

I amb aquesta sentència Joan Pau II, va acabar el seu missatge el 2003, la Jornada Mundial de la Pau.

2008-03-16T09:56:00.000-07:00

"Ad maiorem Dei Gloriam"

Coneguda també per l'abreviatura AMDG.

És la divisa de la Companyia de Jesús, orde religiós catòlic.

Es pot traduir per: A la major glòria de Déu. Frase de Sant Ignasi de Loyola, fundador de l'Orde. Alguns historiadors creuen que té l'antecedent en l'expressió in gloriam Dei, que es troba a la Primera epístola de Sant Pau als corintis.

2008-03-16T09:16:00.000-07:00

Tres parèntesis que es refereixen al professor de llatí

"O tempora, O mores", Marcus Tullius Cicero, Catilinam orationes.
Locució llatina que es pot traduir com: "Oh temps!, Oh costums!"

En el seu discurs contra Catilina, que l'havia intentat assessinar, Ciceró deplora la perfídia i la corrupció del seu temps.

La frase s'usa, generalment en to jocós, per criticar usos i costums actuals, i per recordar l'època dels bons cotums que sembla que s'han perdut.

2008-03-13T07:43:00.000-07:00

La revifalla de les mines

Lignit, fa falta,

en quantitats, fa falta.

En vol Europa,

que crema i el crema.

A treballar minaires!

La migradesa

ha passat. Hi ha feina!

S'han de fer barques.

El lignit de la mina,

menat a Barcelona.

Brea calenta,

cosidores feu veles,

cavalls i mules

a sirgar nit i dia,

Europa està en guerra.

Josefina Vendrell

2008-03-13T07:31:00.000-07:00

El mirall de la Carlota de Torres

… Al vestidor, les velles ombres eixien de l’espill davant el qual la Carlota…
Ningú no podia lluitar amb les imatges que inexorablement sorgien del mirall, en ell, la Carlota, hi retrobava el pare enyorat, que en el 1940 va entrar sense avisar, per anunciar espectant, que els alemanys havien pres París.

El mirall era la memòria de la seva vida. Com un recull fotogràfic; hi veia els que havia estimat (pocs), els que l’havien humiliada com el Francesc Romaguera, hi veia el seu propi cos, prim, ara molsut, de pell blanca. A voltes no s’hi volia mirar, l’odiava, perquè no li tenia compassió, li feia veure la realitat per crua que fos.

Era molt diferent del mirall dels Sàssola, que en ser derruïda la casa es va esmicolar i a l’enfonsar-se dins l’Ebre, el pare riu, els petits espills van reflectir en un moment, tota la història de la família, i es van abismar en l’àigua amb les imatges, com una suprema immolació de la història de la vila, i van passar a formar part del seu fons èpic, amb el gos Gatell, l’Ibars, els llaüts i tots els que hi havien anat a parar durant els segles.

El mirall de la Carlota era diferent, i ara reflectia una dona vella i sola, que a més havia de fer uns grans esforços per inquibir-se dins uns dols que li eren petits perquè no havien crescut al ritme del seu cos, era, també, una molèstia més dels funerals anuals, que no es podien deixar de fer.

Teixir i desteixir... endavant i endarrere

2008-03-04T07:49:00.000-08:00

Camí de sirga
suggereix, fa de parca,
la balenguera...
endavant, endarrere;
fila, la balenguera,

filarà vida.
Moncada, ara, parla
d'avui i recula,
i som vint anys enrera,
teixeix, igual la parca.

Bon esment d'home
tots els fets és recorden,
el Marroc ara,
Demà l'Edèn de joia,
després el pont, la guerra,

La Penèlope
fon, fa la balenguera,
que fila, fila,
mentre fem memòria
del camí i la sirga.

Els mil oficis de Jesús Moncada

2008-03-01T09:16:00.000-08:00

La història,
la vila l'encativa.
Els temps, la calma,
el riu com creix i brama.
Els conreus, els minaires.

L'acolorida
paleta, descriptiva.
Serè polític.
Navegant segur, destre.
Clement amb el proïsme.

Debot filòleg.
Llaüter, calafat hàbil.
D'esperit músic.
Amic divertit, murri,
i, sempre, bo, bon home.

Josefina Vendrell

Un conte de vampirs

2008-02-27T08:20:00.000-08:00

LACONFERÈNCIA

A l'Escola Migjorn s'hi feia una conferència. El ponent, un jove i brillant científic del món de la investigació industrial, que encara que feia poc més d'un any que havia fet públics els seus treballs, ja era conegut arreu.
Els alumnes, de COU i de 3r. de BUP, estaven molt atents, gairebé hipnotitzats ja que el tema, de gran actualitat, era exposat amb paraula fàcil i amena pel Dr. Drakonsky. Es comentava en els cercles universitaris i científics que era descendent del famós comte Dràcula, però ningú no ho havia pogut provar. De fet, l'esmentat doctor, només deia que venia d'una antiga nissaga del centre d'Europa, i no hi afegia cap més dada.
Feia com uns vint minuts que el científic parlava, l'Oriol Carulla, excel.lent alumne de COU, va experimentar de cop i volta un desassossec, una sensació extranya que el va neguitejar. No sabia què era, però ja no se sentia a gust.
Des de les darreres files de l'amfiteatre on estava seguint la xerrada, va pensar que volia dirigir la mirada cap un punt que no fos l'elegant figura del Dr. Drakonsky, però va tenir la impressió que no podria fer-ho, que els seus ulls i la seva atenció estaven captius de les paraules i els gestos del conferenciant. Li va costar un gran esforç separar la vista d'aquella imatge central, era com si estigués magnetitzat.
Alliberat, va passejar la mirada pel grup d'assistents i no li va agradar gens l'expressió que va veure reflectida en alguns rostres, a més es va adonar que hi havia dins l'àmplia sala una tènue boirina de color lilós que es movia lentament en grans cercles concèntrics.
Una viva sensació de perill va alertar el sentits del noi, cosa que li féu recuperar totalment el seu domini.
Es posà a analitzar el que deia el científic i com ho deia, i s'adonà que cada cinc o set minuts, repetia la paraula wolem, tot i que no tenia res a veure amb el text. Era una falca que passava desapercebuda, però que en les ments dels oients produïa l'efecte d'un
esclat de llum, d'una descàrrega elèctrica. I, cada vegada que la deia, la boira
de la sala s'espesseïa una mica més, i les cares d'alguns nois i/o noies reflectien angoixa, patiment, absència ... era difícil de definir.
Llavors l'Oriol Carulla va recordar que feia un parell d'anys havia llegit en una revista científica, que hi havia un renét del comte Dràcula que feia conferències per tot el món. Reunia grups nombrosos d'homes i dones, nois i noies i els parlava de temes diversos, però es donava el cas -i això era el que remarcava el comentarista- que al final d'aquestes reunions un nombre mai no igual d'individus, a vegades molts, a vegades pocs, deixaven les seves ocupacions habituals, i desapareixien. Al cap d'uns mesos, la mateixa revista va donar la notícia que s'havia detectat un brot de vampirisme a l'Europa central, cap les muntanyes dels Balcans. Que s'havia pogut detenir una persona i que havia resultat ser una antiga assistent a les conferències del -Sr. Dràcula (¿).
De sobte, va veure clarament que el Dr. Drakonsky era el renét del comte Dràcula que estava utilitzant la paraula wolem, per a hipnotitzar el públic. Segur que entre els assistents hi havia algú sensible a la magia de la personalitat del funest comte, emesa a través d'aquella paraula clau, que seduït, passaria a engruixir el nombre se seguidors que ja s'havia reunit prop de Transilvània. El noi pensaba furiosament, ja que s'adonava del perill que patien tots, i, que ràpidament havia de fer alguna cosa per aturar-lo i contrarestar-ho ja que el termini de la conferència era prop.
Sense adonar-se anava repetint la paraula wolem, wolem i sense adonar-se, també, la va invertir: melow, melow..., inconscientment la va dir en veu alta, i malgrat estar lluny del científic, aquest el va sentir, es va aturar uns segons, el va mirar i els seus ulls van lluir amb un reflex de foc, com si el volgués fulminar. Ja està! aquesta havia de ser la solució que trencaria el malèfic encanteri, i quan el conferenciant va repetir per enèsima vegada wolem, ell, alhora, va dir amb una veu ben forta que va tapar la de l'altre: MELOW! MELOW! MELOW!.
A la sala hi va haver una explosió, un tro. Les paraules de l'Oriol Carulla van fer que
la boira es trenqués en milions de gotetes que es van evaporar a l'instant, els
assistents van fer moviments com si es despertessin d'un malson i es van mirar uns
i altres sense entendre massa què passava.
El conferenciant va acabar la ponència de cop, i va iniciar una ràpida retirada, però l'Oriol, cap del grup de protocol de l'Escola, el va anar a trobar i li va demanar que firmés en el llibre d'or. També el director, el cap d'estudis i els membres del claustre de professors ho van fer, el Dr. Drakonsky sense poder dissimular gaire l'enrabiada que duia sobre, hi va accedir. Va escriure la següent dedicatòria que ningú més que l'Oriol va entendre: Wolem. La força i la magia de la paraula mai no desapareixeran. Dr. Drakosky, i la data.
I, al.legant que tenia molta pressa, amb gest enravenat i paraula eixuta, que contrastava amb l'actitud del personatge brillant del principi de la conferència, es va acomiadar de tothom. Només, mentre anaven a través del jardí cap la porta principal, es va acostar a l'Oriol i amb veu sinistre, li va dir a cau d'orella: -Això no ho oblidaré, ja ens tornarem a trobar-.

Barcelona 12 d'agost de 1997

Ús de la paraula esment (substantiu) com a ment

2008-02-25T09:46:00.000-08:00

Al capítol I de la Tercera part, CENDRA DE CALENDARI de Camí de sirga, Jeús Moncada usa esment quan es refereix a la ment, concretament ho fa a les frases ¿Com hauria pogut passar per l'esment del pobre vell? -es deia l'Alfons Garrigues.
I Barrejats entre els revoltims dels records dels qui tornaven, acudiren també a l'esment del barquer, els vilatans que s'emportaven...

Al Diccionari Eimològic de Joan Coromines, referent a aquest ús diu al costat de l'entrada MENT: 'Potència intel·lectual' "Fora del gran Doctor (Llull), no el veiem a l'Edat Mitjana més que en les locucions verbals i adverbials"...

Esment i esmentar, derivats de forma incerta, peculiar del català. És probable que esmentar sigui derivat d'esment, més que viceversa.

1 En els passatges de Muntaner i BMetge "y parà ments als menestrals que-y-stava axí, com drapers"...

2 Sembla particular del Migjorn valenciá.

El Diccionari Català, Valencià, Balear, com a primera entrada hi ha ment i més avall cita esment.

tanka lliçó 15

2008-02-23T03:48:00.000-08:00

Oh! Libidinosa

La directora

berenrava i parlava,

polposa, falsa,

amb bigoti, amb barba,

golosa de les nenes.

Josefina Vendrell

"Un pany de paret on s'aguantava el marc d'una finestra oberta a la desolació..."

2008-02-21T02:40:00.000-08:00

Això no, no era
desolació: miratge.
La neu eterna,
de "Peña Montañesa"
i "Doncella dormida"

lluïa hermosa;
tot mal sòn s`esvaïa,
visiò dolça,
lenitiva animosa,
miracle necessari.

Lluitar i viure
era el fer que, calia,
pols i Monegres
i calitges del Cinca,
oblidar, seguir la taca

seguir el Segre
enlluernador: casa,
sola, en runes,
però, la seva vida,
era definitiva.

Josefina Vendrell
21.02.08

Boltaña. Peña montañesa

2008-02-21T01:57:00.000-08:00

Peña montañesa. La doncella dormida

cinquena imatge

2008-02-18T10:25:00.000-08:00

terra sob re la fossa

quarta imatge

2008-02-16T13:46:00.000-08:00

s'obre i tanca

tercera imatge

2008-02-16T13:39:00.000-08:00

l'Avern es bada

tercera imatge

2008-02-16T11:57:00.000-08:00

l'Avern es bada

segona imatge

2008-02-16T11:47:00.001-08:00

fred, tremolor, paüra

... i van guanyar els rebels...

2008-02-13T09:01:00.000-08:00

I hi van viure,
s'hi van quedar per sempre,
tot va ser propi,
il·lusions, amors, vides.
Desolació i cendres.

Escriptors, fora,
pintors i músics, fora.
Van quedar: gana
derrota, misèria,
anys i anys de marasme

Josefina Vendrell

Camí de Sirga

2008-02-11T23:42:00.000-08:00

Finit el llibre,
fineix la història,
hòmens i dones
s'esfumen, es fan boira,
però la seva petja

en el cor queda,
gratificant i dolça,
humans! és vida,
sia amb guerres o sense.
llaor! Jersús Moncada.

escut Mequinensa

2008-02-10T09:33:00.000-08:00

"Pintures del refectori"

2008-02-06T11:57:00.000-08:00

El passeig pel castell i la seva torre de guaita, una mica atrotinada però usable, va servir a la Violant actual, la del segle XXI, per recordar la seva admirada rerebesàvia Violant, també, que amb la seva valentia va defensar el castell mantes vegades de l'atac de les ràtzies morisques, fins que a la fi van arribar les tropes dels senyors feudals veïns i, entre tots, van aconseguir foragitar-los, durant un llarg temps. Va haver recordar, també, sense voler, que a causa de les ferides rebudes, la senyora del castell, la comtessa, va finar.
Aquesta remembrança sempre li deixava un regust amarg, sentia que era injust que el valor de la seva rerebesàvia fos premiat amb la mort.

2008-02-04T12:15:00.000-08:00

Aniversari del rei Jaume I
Terres de l'Ebre
Vuit-cents de la vostra naixença,
allà a Montpeller, per atzar, quasi.
Des de ben petit vau haver de lluita(r),
per sobreviure, fort i temerari.

Les terres de l'Ebre vau trepitjar
entre Templers i Entences, lluita.
A Tarragona foreu monarca,
a Tortosa inici de croada

per conquerir València mora,
foragitar-ne els veïns sarraïns.
Lluita molt dura, feliç conquesta.

En morir, el regne als fills, vau donar,
partició, no bona, de Catalunya,
malgrat tot, feliç, bona recordança!

Josefina Vendrell
04.02.08

Tanques de la lliçó 12

2008-02-04T05:29:00.001-08:00

L'enterrament de l'agutzil
En l'agonia
bramà, proclamà, l'home,
el seu delicte.
Nit tenebrosa, negra
dràcula de comparsa.

Cel vinós, boira,
fred, tremolor, paüra,
l'avern es bada,
s'obre i tanca, misteri,
terra sobre la fossa.

Josefina Vendrell

La carpa
Silent la vila,
ni un llaüt a l'Ebre,
i, massa calma.
Sobtat llampec de plata,
enlluerna la carpa.

En l'aire queda,
mostra la vila, crema!.
L'aigua trenca,
avisa, mal auguri,
dammnada i trista vila.

Josefina Vendrell

2008-02-04T05:29:00.000-08:00

L'arbreda
Tranquíl·la tarda
al passeig de l'arbreda,
feliç parella.

Haykú
Estricta rima
l'haikú demana, mana;
guanya la norma.

Tanka
Rima de tanka,
síl·labes, trenta-una,
sotjar molt lèxic,
el magí té peresa,
porta massa feinada!

Fotografia Jesús Moncada

2008-01-27T09:34:00.000-08:00

2008-01-26T10:17:00.000-08:00

Aigua i Música

Contemplar aigua: el mar, un rierol... i escoltar música a l’ensems, sembla que no hi pot haver més festa pels sentits. Són dues sublimacions per a l’esperit: l’aigua entra per la vista, per l’olfacte, per la pell, per l’oïda i la música per la vista, per la pell, per l’oïda, per l’ànima.

Llegir Camí de Sirga fa sorgir el neguit, la pruïja de la necessitat de l’aigua: de tenir-la prop, d’escoltar la seva remor, de contemplar-la, de notar-la. La seva fresca visió asserena l’esperit i relaxa el cos. Ja ho diu el vell adagi: l’aigua es font de vida… I de fons una melodia

Una sortida de sol, amb el dia fresc, acabat d’estrenar, el colors del cel són tendres, suaus… I de fons una melodía. I també una posta de sol amb el luxe de la barrija barreja de colors que a poc a poc es van fonent cap la grisor i la nit. L’aigua reflecteix i atrapa per uns instants tanta bellesa de la natura… I de fons una melodía.

Un element de vida, de plaer dels sentits: l’aigua; només podia estar unit a un altre plaer dels sentits: la música. Res millor que notes i notes unides en galanes melodies: sardanes! On flabiols, tamborí, tibles, tenores, trompetes, fiscorns, trombó i contrabaix emeten sons que parlen, que penetren a través de l’oïda, de la pell, dels ossos, fins el racó més íntim del nostre cos, alberg de l’esperit. Escoltades prop d’aigua, fan exclamar com Mn. Costa i Llovera: Oh! vida, oh! noble sort.

Hi ha composicions que reblen aquet pensament:
Del mestre Joaquim Serra la sardana Vora el rierol i les cançons Brollador gentil i Cançó del port.
Aigua avall de Saderra i Puigferrer. Per cert que aquest títol correspon també a un llibre de Josep Ma. Folch i Torres de la primera època, abans del Patufet i de les Pàgines viscudes.

N’he trobat que glossen les virtuts del líquid: com Aigua bona tenim de Camps i Comellas. Aigua de llana de Galdon i Arrué, Aigua del Montseny de Damunt i Ferré, Aigua picant de Casanovas i Gafarot.

Situacions agradables com: Peix a l’aigua de Xandrich i Crosas, El mirall d’aigua de Rigau i Poch, El remoreig de l’aigua de Medina, La cançó del lliri d’aigua de Catulí i Marquès, La font de la Bona Aigua de Segarra i Robert, La frescor de l’aigua d’Enric Ribas, L’aigua del meu riu de Cassanyes i Edo, Notes d’aigua de Pujolar i Jiménez, aquest darrer com si m’hagués endevinat la idea..

Agraeixo de tot cor al senyor Francesc Manaut info@sardanista.cat i al mestre Jesús Ventura de la comissió del centenari de Joaquim Serra, la valuosa informació que m’han facilitat.

Moncada. Mequinensa, posta de sol

2008-01-25T02:54:00.000-08:00

Una altra tanka

2008-01-24T08:47:00.000-08:00

Els Romaguera
Els Romaguera
cacics del petit poble,
L'Arnau fa nosa,
mateu-lo sense fressa,
savina executora.

Tanka lliçó 11

2008-01-24T08:32:00.000-08:00

Arnau Terrer
Muda la boca,
sense veu i tancada,
mort, la manera.
L'agutzil, mà dels amos,
assassí, dit per sempre.

Lliçó 10 - Un record traspaperat

2008-01-24T05:06:00.000-08:00

Hi ha maneres diferents d'arraconar un record, com si en el nostre cervell el desessim a la carpeta inadequada, s'ajunta amb els que no li són afins i així es traspapera, però un so, una circumstància inesperada el fa sorgir i, identificat, acaba al lloc que li correspon.

Sonet d'admiració als altres blogs

2008-01-24T04:38:00.000-08:00

Grans creacions
Els blogs he mirat, fent una volta,
quina admiració, quina bellesa!
He quedat grandment enlluernada,
i, m'ha entrat un poc de gelosia.

El tema informàtic no domino
en aquest grau. M'hi trenco el coco,
i per més que maldo, no reixo,
és un escull que encara no venço.

Als déus docents demanaré ajuda,
no dubto gens que serà donada,
brollarà la imaginació meva

com deu inesgotable, creativa,
i faré plana darrera plana,
fins que el disc dur ple, petarà: BOIRA!
Josepa Vendrell
24.01.08

Tanka de la lliçó 10

2008-01-24T04:32:00.000-08:00

Júlia Quintana - Robert Ibars
Passió ignota
tardana i impossible,
callada, dolça,
en Robert, la Júlia.
Els partirà la vida.

Mequinensa

2008-01-18T01:55:00.000-08:00

Poble de dos rius, Camí de Sirga

2008-01-18T01:28:00.000-08:00

Posta de sol. Trapelleries, sonet

2008-01-16T09:57:00.000-08:00

Els aprenents del taller d'irisar
postes de sol, brivalls, van decidir
tenir iniciativa, jugar
directament, els núvols acolorir.

En veure que el Sol iniciava
el declivi vers on feia falta
agafaren tots els pots de pintura
i vinga d'escampar colors: magentes,

verds, roses, grisos, violetes, així,
daurats i argentats! Quin gaudi!
simfonia gloriosa del Diví.

El Sol se n'ha anat i la facècia,
hermosa facècia, ha finat.
Gràcies, podríeu repetir demà.

01.11.07

relat en temps condicional (futur hipotètic)

2008-01-16T09:23:00.000-08:00

Si aquella tarda, la Carmela, no hagués sortit al carrer tot obeint el manament comminatiu de la seva ama per anar a cals Romaguera, no hauria estat al carrer en el moment en que la guàrdia civil carregava contra els vaguistes i no hauria estat a punt de rebre l'escomesa de la culata de l'arma del civil i no hauria estat salvada pel fort braç de l'Arquimedes Quintana.

versionar una frase amb un haikú i més...

2008-01-12T09:49:00.000-08:00

"La nit estalziava els racons del saló després de despintar els geranis de la balconada; a l'Ebre calmós ja suraven els estels" Intenta fer un haikú a partir d'aquest excel·lent material literari.

La nit, com sutge
el saló enfosquia.
Difuminava

trets i figures.
Calmós, dens, el pare Ebre,
estels mostrava.

Dramatització de la tertúlia del Saló de les Verges Martírs: La reunió es feia al saló de les pintures de Ramon Casas al Círcol del Liceu. L'Esperança d'Aigüescaldes, fadrina envellida i bocamolla, va dir:

- Diuen...

- ¿Què? - va exclamar la Ció Palol, secardina i estràbica.

- ¿Què? - va cloquejar la Tònia Soleres, polposa i flasca.

- ¿Què?- etzivà l'Isolda Ribes, blanenca i fleuma.

- Prepareu les vostres orelles, us agradarà. Respongué l'Esperança. S'empassà d'un sol glop el vodka que li quedava, i tot mirant de reüll la Carla de Ponts, deixà anar: - Diuen que el Ferran Ridaura ha tornat a la vila.

- Oh! - es va atonir la Isolda.

- Oh! - es va enlluernar la Tònia.

- Oh! - va fascinar-se Ció.

"Marcolfa" va persar la Malena, que se n'anava al labavo.

Haikú.

2008-01-09T14:12:00.000-08:00

Aigua i música. Sardanes encadenades

L’aigua del meu riu,
l’aigua de Malavella,
aigua Xelida.

Aigua de llana,
la font de la Bona Aigua,
el lliri d’aigua.

Dones d’aigua,
la dama del paraigua
la gota d’aigua.
03.01.08

localització de Mequinença

2007-12-14T00:25:00.001-08:00

haikú escrit el 28.11.2007

2007-12-12T03:50:00.000-08:00

La realitat: Riba-Roja

Jesús Moncada
descriu amb molta cura,
amor i tendresa,

com es nega
el seu estimat poble.
L´aigua s´emporta

més, que la vida
real de Mequinená;
tot, tot, s´escola.

Josepa Vendrell Olivella
28.11.2007

La Setmana Tràgica

2007-12-12T02:56:00.001-08:00

Francesc Ferrer i Guàrdia (Alella, 10.01.1859, Barcelona 13.10.1909)

Important pedagog català. Al 1901 va crear l'Escola Moderna, un projecte pràctic de pedagogia literària.

Va escriure l'obra que duu per títol "L'Escola Moderna" on exposa els seus principis pedagògics. La seva família era catòlica, però va esdevenir anticlerical i va ingressar en la lògia maçònica Veritat, de Barcelona.

El 1886 va recolzar el pronunciament militar que preteniaa proclamar la república, en fracasar es va haver d'exhiliar a París. Va subsistir ensenyant català. Va idear els conceptes educatius anarquistes que després aplicaria a Espanya en el seu projecte d'Escola Moderna.

Una generosa herència d'Ernestina Meunier, va fer possible fer realitat la seva Escola. Però el seu lligam literari amb Mateo Morral (1906 atemptant a Alfons XIII) va ser motiu per tancar l'Escola i uns mesos d'empresonament.

Va traslladar-se a França i a Bèlgica, en aquest darrer país va fundar la Lliga Internacional per a l'Educació racional de la Infència.

El 13 d'octubre de 1909 va ser executat a la presó del castell de Montjuïc acusat d'haver estat l'instigador de la revolució coneguda com la Setmana Tràgica de Barcelona de 1909.

Les seves teories pedagògiques van ser seguides per molts pedagogs europeus que les van aplicar amb èxit.

02.11.2007

La Primera Guerra Mundial

2007-12-12T02:56:00.000-08:00

Del 1914 al 1918 la dita primera Guerra Mundial, conflicte armat a escala internacional:

Després de la guerra franco-prussiana (1870-71) i des del 1904 al 1914 es produïren un seguit de crisis a Europa: el desenvolupament del capitalisme imperialista, la rivalitat franco-alemanya, els conflictes del Marroc. Les competències dels governs de Viena i Moscou per conquerir l'hegemonia a la península dels Balcans... El 28 de juny de 1914 es produí a Sarajevo l'assassinat de l'arxiduc Francesc-Ferran príncep hereu de la coronaustriaca. Aquesst fet va augmentar a Europa el desgavell entre les nacions capdavanteres. Es va intentar d'adobar amb pactes, unions, etc. No van reeixir i finalment es va desenvocar en aquesta guerra que es va iniciar per països fins que quasi tot Europa s'hi va involucrar, van fer-se dos blocs, etc. (GEC)

Haikú:

2007-12-12T02:24:00.000-08:00

MEDITO

Camí de Sirga
és un ventall de vides,
de destins varis,

feines o ocis,
poder o migradesa,
grisor o esbarjo...

l'Aleix, el Nelson,
l'Arquimedes Quintana,
la Tamburini,

Gatell fantasma,
la Carlota de Torres,
el Cafè del Moll,

llaüt Carlota,
Casino de la Roda,
Cafè de l'Edèn...

I dins la tomba
d'aigua misericorde,
el nostre afecte.

Josepa Vendrell Olivella
5 de desembre de 2007

L'Estefania de l'Albera

2007-11-23T02:33:00.001-08:00

... del secretari de l'Ajuntament. Ella gitada al llit del funcionari, quan la mare la feia a la novena nocturna de santa Casilda, i no parava de provocar-lo, aquella pua que aleshsores ja mostrava una mica de pell de la cuixa, més amunt de la lligacama...

Hayku

...una abrilada,
les boires s'esbaeixen,
el fret mudava...